Déu els cria i ells s'ajunten

Aquí faig un petit break a les meves obligacions estudiantils, per fer incís en un tema que ja m'havia apuntat fa temps perquè em vingués a la memòria quan aconseguís una mica de temps entre empollar i empollar.
Vaja, que no és que aquest tema tingui una importància exclusiva pel dia d'avui, simplement és per complir amb les meves obligacions postejadores.

El tema d'avui és: l'amistat. Però no l'amistat en minúscules, com en vaig fer referència en algun post ja passat, sinó l'amistat autèntica, l'amistat en relació amb el tipus de persona que som.

Si una persona és forta, pren decisions fermes, una personalitat, un no em trepitgis perquè t'enrecordaras de mi, llavors només acaba amb gent com ella. Gent amb les mateixes qualitats.
Potser tindran menys mala llet per equilibrar la balança de caràcters i que no en puguin sortir espurnes, però la qüestió és compatibilitzar caràcters i que les dues persones pensin "val la pena" l'una de l'altra.

Amb això no vull dir que si tens un caràcter més dèbil no puguis comunicar-te amb la persona forta, però el que s'ha de tenir clar és que la relació abans dita no es podra establir, perquè una persona pensarà: "ostres, com té les coses de clares" tot creant-se una atmòsfera com d'admiració i papisme, mentre que l'altra pensarà "em va bé per parlar, però no em pot aportar res, és un ser feble".

I és veritat això que cada oveja con su pareja, per això s'ha de diferenciar entre amistats per estar i amistats per mantenir.
No elegiras moltes vegades per interessos, elegiras perquè ets fort i inconscientment buscaras a gent com tu.
Una altra cosa és que per moments puntuals reclamis la presència de persones més dèbils, per situacions en que vols ser líder sense pensar en competències, quan vols anar de llesta sabent que els altres són sabatots, quan vols ensortir-te'n amb la teva sense que et costi tant influenciar, etc; però això seria un altre assumpte.

Poso per exemple un cas que últimament m'ha passat, però no la situació sinó els resultats. Un problema que he solucionat a la meva forma i amb les meves maneres. Amb qui he parlat m'ha donat la raó, perquè essin fet el mateix i essin volgut el mateix. Sé de gent que m'és dit jo no ho és fet així, jo no és dit això, jo m'és callat aquesta part, jo no voldria aconseguir el que tu vols aconseguir, i encara menys les venjances, esclar. Aquesta gent poc interés em donen, perquè són dèbils mentalment. En coneixo d'aquestos, i no em fan ràbia eh, perquè de veritat que m'hi porto bé, però em fan llàstima. Potser per això no els deixo de banda, per llàstima, perquè dec pensar "no són mala gent", encara que a vegades me n'avergonyeixo d'anar amb ells perquè socialment es sap que són poqueta cosa. Hi reflexionaré.

No cal fer conclusions, perquè el text ja és una conclusió en si mateix.
Ajunteu-vos amb qui la ment us porti i au.

-fi-