l’amor, l’atontament i altres bestieses de l’edat

L’amor és superioritat de l’individu, perquè no tots poden dir que han estat enamorats. És com un altre nivell diferent de l’estat normal, sense ser res exclusivament físic, i s’experimenta ofuscació en percebre la realitat i debilitat.

Això trenca totalment els esquemes d’una lògica que diu que la debilitat és inferioritat, que no és més que dir que dependre d’algú és perdre autonomia i, per tant, seria el més semblant a una submissió a canvi de tota la punyeta aquesta de les reaccions químiques que causen plaer, i que, a la vegada, no deixen de ser res més que dos sinònims ajuntats en una mateixa frase.
Però no hem de perdre de vista que tota aquesta química és la que ens dóna superioritat (dit amb un altre ordre: que tinguem química per algú fa que perdem el món de vista, i guanyem en superioritat).

Llavors, doncs, l’amor és clarament superioritat. No obstant això, l’atontament, l’obsessió, l’encadenament a algú sí que és inferioritat. És la inferioritat més absurda que es pugui tenir, perquè és la que podriem evitar amb més eficàcia al ser nosaltres mateixos els actors 1ue resultem afectats.
Dit això, perquè no s’evita des del primer moment? Perquè culpem a les reaccions químiques de la fatalitat? I, el més greu, perquè temps més tard continuem culpant i encara continuem sense deixar d’evitar-ho? Perquè som dèbils, i ser dèbil significa ser inferior.

Hem passat de ser superiors a ser inferiors en un tancar i obrir d’ulls. Encara avui tens aquell atontament a sobre i això et fa ser, més que inferior, una nosa en el món actual en el que vivim; en el que no es vol veure un sentiment inútil, en el que només pots demostrar estar lligat a la indiferència i no pas a males ratxes amoroses, perquè això et fa ser inferior, l’inferioritat és debilitat, i el dèbil és apartat de la societat a cops de superioritat.
No sé si m’explico.

-fi-