pols som i en pols ens convertirem

quanta raó tenia una senyora que vaig sentir que deia "lo millor és anar per la vida sense fer mal a ningú. Algun dia arribarà la meva hora i llavors no estaré empenedida pel que és pogut fer d'una altra manera i no he fet".Què sàvia!

Què escolliries tu? Una vida de fotre punyalades per anar escalant posicions en el que sigui, o un actuar amb bondat sense excepció?
Està clar que tothom vol el millor per ell, i a vegades tens temptació de fotre a la gent encara que només sigui amb un no deixar alguna cosa o no avisar d'una cosa important. No cal ferir anant expressament a ferir, amb una omissió es pot arribar al mateix. Però qui no ho ha fet? que tiri la primera pedra el que estigui lliure de pecat.

Tot i aquestes mancances que tenim de empatia, que ens venen connaturals al nostre individu, que ens fan tenir punyeteria per superar als altres al no prestar una ajuda puntual, s'ha de dir que res està millor que un fer sense esperar res a canvi; perquè algun dia arribarà la nostra hora i serem jutjats, i llavors ja no estarem a temps de rectificar lo cabrons que haurem sigut.

I la vida és curta, la vida és fastigosament curta, i tothom es va morint al teu voltant. Te'n vas donant compte que cada vegada vas a més enterraments, que toquen a morts més sovint i que els coneixies o hi tenies amistat, que no et diferencia res teu d'ells i que l'única certesa que tens al cap és que potser demà ja no hi ets, que no has fet una merda en tots aquests anys, que has plorat més que rigut i que has de canviar ja d'una vegada per totes.

Siguem bones persones, que només sóm carn apunt de podrir-se i la nostra ànima podria ser perfecta, eterna, infinita.

-fi-