sempre ens acabem enamorant dels més cabrons

no us ha passat mai això de penjar-vos del tio que menys us convé? jo mai de mai, fins fa poc.
Vaig deixar una relació que no anava enlloc, bé, en realitat em van deixar (queda sobrat això de dir que vaig estar jo, però en realitat va ser al contrari)...i al cap d'uns mesos em va anar impactant un noi, i cada vegada més.
Ens agradem, és guapíssim, hi ha química, atracció, ganes de netejar la xemeneia, però apart també es veu que podriem ser molt bons amics.

Una relació perfecta, no? però hi ha inconvenients...no és molt estudiós, no sé si encara té maduresa suficient, sol caure malament en general.

Estic molt descol.locada, i és que mai m'havia agradat algú tant, no havia desitjat a ningú tant i, tot i tenir la intuició que podria ser mil vegades més humil i mil vegades millor, sé que si no acabo tenint-hi algo m'obsesionaré de pervida.

no volia parlar de mi, encara que ho he acabat fent. Volia fer una reflexió:

PERQUÈ ENS CONFORMEM AMB TAN POC?

tota la vida mirant l'interior, i ara perds el cony per un pixafluixa com aquest....
hem de ser feliços, buscar a un home honest, carinyós, que sigui bon pare, que ens adori, que sigui treballador, que aporti econòmicament el que t'esperes i que amb ell et sigui fàcil viure...
i després et trobes que no deixes de mirar-li les mans per saber proporcionalment com la tindrà...aish...."l'amour"...