llegendes urbanes i rurals

hi ha coses a aquest món certes, d'altres no tan certes però que poden colar i d'altres que són simplement intolerables per qualsevol ment en plenes condicions.


Que Déu existeix, és una realitat. Pot ser més, o menys comprovable, però és algo que passa cada dia.

Els immigrants aporten riquesa al país. Aquesta és la no tant certa. Un respecte total per qui ve de fora i sua pel seu sou i qui ve a treballar sense fer mal, com tampoc n'han de fer els natius d'aquí. Però també he de dir que en un país que es fa dir tan democràtic com en el que estem, la lapidació hauria d'estar consentida per alguns tipus d'immigrants:

- els que cometen delictes de violència, destrossen el nostre patrimoni i posen en perill la nostra integritat.

- els que no s'integren en costums, tradicions, respecte als nostres terratinents.

- els que no volen ser sumisos. Un estranger ha de ser sumís, no ets d'aquí i per tant no hauries de tenir determinats drets, com el de vot. Dóna gràcies que et deixem viure entre nosaltres, però no facis soroll o no fereixis a ningú d'aquí. La base està en arribar, conviure, mentalitzar-te que no pots fer el que vols, que has de portar-te tu bé amb els d'aquí i fer esforços, i sinó marxar.


Lo intolerable és una cosa tan obvia com que no es pot dir "jo menjo el que vull, que després em mato al gimnas". El bon veure d'una consta de dos elements bàsics: la massa corporal i l'activitat física.
La massa corporal, evidentment, s'aconsegueix menjant. Com més mengis, més truja estaras. Per això s'ha de menjar equilibradament, en racions que sàpigues que durant el dia es cremaran.
L'exercici corporal és només per tonificar, no per cremar.
És tonteria pensar que aprimar-se és qüestió de gimnas i més gimnas. Si fas molta activitat menjant com una porca, tota la merda que et poses l'aniras posant quadrada al cos, per tant, acabaras semblant un armari, a no ser ( que és el que sol passar) que enguleixes tant que, a més que quedar-te armari, t'acaba sobrant xixa per tot arreu, per tant seras una imitació d'armari.
Quina pena pensar així. Bé, qui ho diu només cal mirar quines pintes porta, per saber si té raó.
M'haurà de recomanar el seu menú de gourmet, la doña glúteos 10...

a por la Revolución (II)

després d'una temporada d'absència per motius tècnics, tornem a rempendre el blog.

passo avui de criticar a persones, o grups de persones en general, de dir qui és superior i qui és més normal.

El post de l'altre dia m'ha fet inspirar en el d'avui.
Che Guevara, revolucionari pel bé del país, o dictador per un bé propi?
Es fa seguir per una gran massa de manats que es sacrifiquen per un canvi, i tothom veu que va a favor dels camperols, de Cuba en general, com un valent que vol enderrocar un dictador.
Curiosament, el que dirigia aquella rebel.lió no era ni més ni menys que Fidel Castro. Amics i combatents per un a mateixa causa.
Això em porta a pensar que, un dictador tret del poder per un altre dictador, un comandant Guevara que segueix les ordres d'un Castro...

I després la simbologia que envolta a Guevara, venut com un simple producte comercial en samarretes, pòsters i altres souvenirs. Va ser instrument de Castro, i fins el moment ho està sent del consumisme amagat darrere unes frases idealistes per una societat impossible.
Sembla com quan es va comercialitzar el rosari com un collar. Fa fàstic utilitzar la religió per vendre i frivolitzar en aquestes coses. Però aquest és un altre tema.

I això em torna a portar a pensar que res es tan maco, ni que ningú és tan bo. Que si s'essin donat més vots a Guevara que a Castro per liderar la revolució, qui et nega que no és sigut ell també un dictador? Tenint els mateixos ideals l'un que l'altre, perquè quedar Guevara com la cara de la moneda i Fidel com la creu?

Fidel defensa la revolució i se l'odia, i Guevara és mitificat.
On està la diferencia exactament?
Perquè tothom sembla bo fins que no remena les cireres del poder, i cal pensar-hi molt en això.

salut, Rabí!

s'ha estimar els altres com t'estimes a tu, o s'hauria de fer.
És utòpic a temps actual, com també ho és el comunisme que va proposar.
Les societats ideals poden intentar-se només, per desgràcia.

Puc estimar als que m'estimen, puc estimar-me a mi i puc estimar a qui m'ignora; però no puc en cap cas estimar als meus enemics.

Puc perdonar, puc estimar als qui perdono. Puc tornar a estimar i oblidar els assumptes que m'ofenen. Puc acceptar les disculpes de tot cor si són sinceres.

però el que no puc fer és estimar a Judes. No tolero traidories i encara així haver-hi de posar l'altra galta.

Tu actues anant de bones, anant ferint, tornant a intentar caure bé, i tornant a ferir.
Ets la hipocresia que odio, no canviaras mai ni mereixes que perdi el temps veient en tu algo bo.



Amén, i tal



-fi-

a por la Revolución

justament quan tot sembla anar-me bé, les coses es posen lletges a casa.

Els companys de pis obren una guerra contra mi, i jo em poso en plan Comandante Guevara: a la defensiva, llençant sutils trets mentre preparo una emboscada pel moment oportú.

Apunten amb el somriure fals, disparen amb una doble intencionalitat. I com seria típic d'una estratègia nazi, m'acorralen en un camp de concentració al que anomeno habitació i ells estant per la casa, com simples soldats rasos que esperen desenfundar l'arma.


Sabeu que us dic, guerrillers de poca monta? Com va immortalitzar el Che, "Recordeu que la baula més alta a la que pot arribar l'espècie humana és ser revolucionària".
I jo en sóc molt de revolucionària.


A LAS ARMAS, COMPADRE !

A LAS ARMAS !


PATRIA O MUERTE !!!



-fi-

ús proporcional del somriure

què s'ha de dir perquè somriguis?
No li cal, està bona i punt.

Això és així. Estar de bon veure té aquests avantatges, pots aplicar varis rols:

un, el de dona canyó que va de piso por donde paso. És una borde, no mira mai a la cara, té amics igual d'estúpids que ella i no somriu perquè es creu que la mala llet atreu i, coi, porque ella lo vale.

dos, la que tampoc somriu però perquè va de misteriosa. Va de solitària, de estar al seu món amb les seves coses i que tu no formes part d'ell. Intenta donar morbo amb la distància, sense ser una energúmena com la d'abans.

tres, actua amb un plan natural. Sap que es un bon partit però també vol explotar la seva part simpàtica. Poden tocar d'innocents, o s'ho fan per semblar més dolces, o poden també fer una barreja entre simpàtica i el model número dos, que és el més equilibrat.

quatre, i última, la tontaina que riu per tot. No és ser simpàtica, és ser directament idiota. No es sap si es fa la pava, o és que realment és així, i normalment els nois pensen "vaia quina puteta". La fàcil, la toquejable en molts casos.


I les no-guapes, en teoria haurien de ser humils i persones divertides, dixaraxeres i tot això que es fa per compensar la teva lletjor de cara a la gent.

I, amb això, vull dir que s'ha de saber diferenciar entre guapes i les que van de guapes. Perquè si no ets guapa i vas en plan depredator, la veritat és que fas molt el pena.
Fes-t'ho mirar, guarra.

-fi-