frases de la setmana:
"Un bistec pres cru no té calories, perquè només engreixa si el fregeixes" (by Locomia todo)
"-He tingut de dir la meva fantasia sexual davant de tota la classe...quina vergonya!
-I què has dit?
- Qualsevol cosa, que era fer-m'ho amb mon pare
- (···)"
miércoles, 29 de octubre de 2008
lunes, 13 de octubre de 2008
promeses de cap d'any
Aquesta nit serà lluna plena.
I ja es diu, a lluna plena o es consolida alguna cosa o s'engega a donar per sac.
Hauria de ser temps, doncs, de matar a algú o deixar-lo de matar.
Quanta provocació veig últimament per aquí! després de fer les paus de façana, me n'entero que ho han interpretat com que m'he rebaixat a demanar disculpes per tenir un caràcter massa fort...
això ja passa de taca d'oli, tanta fantasmada.. però clar, era de suposar que no reconeixerien els seus errors, que innocent jo també..
No quedant-se la cosa aquí, porta un dia la merda de nena que no em para de provocar... es veu que estar tota la setmana lluny del nòvio li ha degut fer agafar el síndrome de la mal follada.
Tres mocs m'ha fotut la mala puta en tot el dia.
Es columpia perquè em veu ara com si jo m'estés esforçant per caure'ls-hi bé (res més lluny que començar de zero per la mandra de canviar-me de pis, eh), i ara pel que veig a la mínima ja em diu alguna parida.
Per ella la situació ara ha canviat: ara sóc jo la dèbil i ella la líder (que savi que és això de demanar disculpes per les teves equivocacions, i que poc intel.ligent pendre's-ho com una baixada de pantalons).
Continua reclamant-me pels problemes del pis, que és per lo que m'ha estat utilitzant sempre i per lo que li vaig dir que a partir d'ara, indiferència. Però encara li agrada més el poder, i fer-me sentir com la inferior... li he anat contestant dos mocs amb una diplomàcia a prova de bombes, fins que a la tercera va la vençuda i ja li he contestat seca i molesta. No m'ha dit res més en tota la nit, no... és un pre-avís:
CONTINUO SENT LA MATEIXA
una persona llesta, després del marrón que hi va haver al pis, ara es calla. És començar de zero, sí, però amb uns precedents. Per tant, allà estarà sempre aquell merder i ara haurien d'imperar les bones formes, no tornar-me a fer sentir malament perquè com he dit
CONTINUO SENT LA MATEIXA
continuo mossegant, continuo deixant k.o. als meus rivals.
Tinc bons sentiments i em menjo l'orgull per arreglar els problemes del pis, però vull veure el mateix d'aquests miserables.
Tornem com abans? jo encantada, és a ella a la que precisament no li hauria d'interessar.
Prometo no matar, però no puc prometre no deixar de matar.
-fi-
I ja es diu, a lluna plena o es consolida alguna cosa o s'engega a donar per sac.
Hauria de ser temps, doncs, de matar a algú o deixar-lo de matar.
Quanta provocació veig últimament per aquí! després de fer les paus de façana, me n'entero que ho han interpretat com que m'he rebaixat a demanar disculpes per tenir un caràcter massa fort...
això ja passa de taca d'oli, tanta fantasmada.. però clar, era de suposar que no reconeixerien els seus errors, que innocent jo també..
No quedant-se la cosa aquí, porta un dia la merda de nena que no em para de provocar... es veu que estar tota la setmana lluny del nòvio li ha degut fer agafar el síndrome de la mal follada.
Tres mocs m'ha fotut la mala puta en tot el dia.
Es columpia perquè em veu ara com si jo m'estés esforçant per caure'ls-hi bé (res més lluny que començar de zero per la mandra de canviar-me de pis, eh), i ara pel que veig a la mínima ja em diu alguna parida.
Per ella la situació ara ha canviat: ara sóc jo la dèbil i ella la líder (que savi que és això de demanar disculpes per les teves equivocacions, i que poc intel.ligent pendre's-ho com una baixada de pantalons).
Continua reclamant-me pels problemes del pis, que és per lo que m'ha estat utilitzant sempre i per lo que li vaig dir que a partir d'ara, indiferència. Però encara li agrada més el poder, i fer-me sentir com la inferior... li he anat contestant dos mocs amb una diplomàcia a prova de bombes, fins que a la tercera va la vençuda i ja li he contestat seca i molesta. No m'ha dit res més en tota la nit, no... és un pre-avís:
CONTINUO SENT LA MATEIXA
una persona llesta, després del marrón que hi va haver al pis, ara es calla. És començar de zero, sí, però amb uns precedents. Per tant, allà estarà sempre aquell merder i ara haurien d'imperar les bones formes, no tornar-me a fer sentir malament perquè com he dit
CONTINUO SENT LA MATEIXA
continuo mossegant, continuo deixant k.o. als meus rivals.
Tinc bons sentiments i em menjo l'orgull per arreglar els problemes del pis, però vull veure el mateix d'aquests miserables.
Tornem com abans? jo encantada, és a ella a la que precisament no li hauria d'interessar.
Prometo no matar, però no puc prometre no deixar de matar.
-fi-
martes, 7 de octubre de 2008
més llegenda rural que urbana
quina ràbia em fan aquestes persones que tot ho aclareixen amb una veu pueblerina per semblar legals... i després te la foten.
HIPÒCRITES
FALSOS
POCA VERGONYES!
Esteu insultant l'accent sencer del poble català, esteu utilitzant indiscriminadament el nostre bon fer per robar-nos la nostra identitat i les nostres frases típiques
UN AU VÈS
UN RECOI, QUE HI FAREM
UN SOU UNS BRUTS!
psss... tot malgastat perquè uns pobres desgraciats parlin com bona gent... però continueu sent només basura amagada darrere de quatre paraules pageses.
-fi-
HIPÒCRITES
FALSOS
POCA VERGONYES!
Esteu insultant l'accent sencer del poble català, esteu utilitzant indiscriminadament el nostre bon fer per robar-nos la nostra identitat i les nostres frases típiques
UN AU VÈS
UN RECOI, QUE HI FAREM
UN SOU UNS BRUTS!
psss... tot malgastat perquè uns pobres desgraciats parlin com bona gent... però continueu sent només basura amagada darrere de quatre paraules pageses.
-fi-
lunes, 29 de septiembre de 2008
llegendes urbanes i rurals
hi ha coses a aquest món certes, d'altres no tan certes però que poden colar i d'altres que són simplement intolerables per qualsevol ment en plenes condicions.
Que Déu existeix, és una realitat. Pot ser més, o menys comprovable, però és algo que passa cada dia.
Els immigrants aporten riquesa al país. Aquesta és la no tant certa. Un respecte total per qui ve de fora i sua pel seu sou i qui ve a treballar sense fer mal, com tampoc n'han de fer els natius d'aquí. Però també he de dir que en un país que es fa dir tan democràtic com en el que estem, la lapidació hauria d'estar consentida per alguns tipus d'immigrants:
- els que cometen delictes de violència, destrossen el nostre patrimoni i posen en perill la nostra integritat.
- els que no s'integren en costums, tradicions, respecte als nostres terratinents.
- els que no volen ser sumisos. Un estranger ha de ser sumís, no ets d'aquí i per tant no hauries de tenir determinats drets, com el de vot. Dóna gràcies que et deixem viure entre nosaltres, però no facis soroll o no fereixis a ningú d'aquí. La base està en arribar, conviure, mentalitzar-te que no pots fer el que vols, que has de portar-te tu bé amb els d'aquí i fer esforços, i sinó marxar.
Lo intolerable és una cosa tan obvia com que no es pot dir "jo menjo el que vull, que després em mato al gimnas". El bon veure d'una consta de dos elements bàsics: la massa corporal i l'activitat física.
La massa corporal, evidentment, s'aconsegueix menjant. Com més mengis, més truja estaras. Per això s'ha de menjar equilibradament, en racions que sàpigues que durant el dia es cremaran.
L'exercici corporal és només per tonificar, no per cremar.
És tonteria pensar que aprimar-se és qüestió de gimnas i més gimnas. Si fas molta activitat menjant com una porca, tota la merda que et poses l'aniras posant quadrada al cos, per tant, acabaras semblant un armari, a no ser ( que és el que sol passar) que enguleixes tant que, a més que quedar-te armari, t'acaba sobrant xixa per tot arreu, per tant seras una imitació d'armari.
Quina pena pensar així. Bé, qui ho diu només cal mirar quines pintes porta, per saber si té raó.
M'haurà de recomanar el seu menú de gourmet, la doña glúteos 10...
Que Déu existeix, és una realitat. Pot ser més, o menys comprovable, però és algo que passa cada dia.
Els immigrants aporten riquesa al país. Aquesta és la no tant certa. Un respecte total per qui ve de fora i sua pel seu sou i qui ve a treballar sense fer mal, com tampoc n'han de fer els natius d'aquí. Però també he de dir que en un país que es fa dir tan democràtic com en el que estem, la lapidació hauria d'estar consentida per alguns tipus d'immigrants:
- els que cometen delictes de violència, destrossen el nostre patrimoni i posen en perill la nostra integritat.
- els que no s'integren en costums, tradicions, respecte als nostres terratinents.
- els que no volen ser sumisos. Un estranger ha de ser sumís, no ets d'aquí i per tant no hauries de tenir determinats drets, com el de vot. Dóna gràcies que et deixem viure entre nosaltres, però no facis soroll o no fereixis a ningú d'aquí. La base està en arribar, conviure, mentalitzar-te que no pots fer el que vols, que has de portar-te tu bé amb els d'aquí i fer esforços, i sinó marxar.
Lo intolerable és una cosa tan obvia com que no es pot dir "jo menjo el que vull, que després em mato al gimnas". El bon veure d'una consta de dos elements bàsics: la massa corporal i l'activitat física.
La massa corporal, evidentment, s'aconsegueix menjant. Com més mengis, més truja estaras. Per això s'ha de menjar equilibradament, en racions que sàpigues que durant el dia es cremaran.
L'exercici corporal és només per tonificar, no per cremar.
És tonteria pensar que aprimar-se és qüestió de gimnas i més gimnas. Si fas molta activitat menjant com una porca, tota la merda que et poses l'aniras posant quadrada al cos, per tant, acabaras semblant un armari, a no ser ( que és el que sol passar) que enguleixes tant que, a més que quedar-te armari, t'acaba sobrant xixa per tot arreu, per tant seras una imitació d'armari.
Quina pena pensar així. Bé, qui ho diu només cal mirar quines pintes porta, per saber si té raó.
M'haurà de recomanar el seu menú de gourmet, la doña glúteos 10...
viernes, 26 de septiembre de 2008
a por la Revolución (II)
després d'una temporada d'absència per motius tècnics, tornem a rempendre el blog.
passo avui de criticar a persones, o grups de persones en general, de dir qui és superior i qui és més normal.
El post de l'altre dia m'ha fet inspirar en el d'avui.
Che Guevara, revolucionari pel bé del país, o dictador per un bé propi?
Es fa seguir per una gran massa de manats que es sacrifiquen per un canvi, i tothom veu que va a favor dels camperols, de Cuba en general, com un valent que vol enderrocar un dictador.
Curiosament, el que dirigia aquella rebel.lió no era ni més ni menys que Fidel Castro. Amics i combatents per un a mateixa causa.
Això em porta a pensar que, un dictador tret del poder per un altre dictador, un comandant Guevara que segueix les ordres d'un Castro...
I després la simbologia que envolta a Guevara, venut com un simple producte comercial en samarretes, pòsters i altres souvenirs. Va ser instrument de Castro, i fins el moment ho està sent del consumisme amagat darrere unes frases idealistes per una societat impossible.
Sembla com quan es va comercialitzar el rosari com un collar. Fa fàstic utilitzar la religió per vendre i frivolitzar en aquestes coses. Però aquest és un altre tema.
I això em torna a portar a pensar que res es tan maco, ni que ningú és tan bo. Que si s'essin donat més vots a Guevara que a Castro per liderar la revolució, qui et nega que no és sigut ell també un dictador? Tenint els mateixos ideals l'un que l'altre, perquè quedar Guevara com la cara de la moneda i Fidel com la creu?
Fidel defensa la revolució i se l'odia, i Guevara és mitificat.
On està la diferencia exactament?
Perquè tothom sembla bo fins que no remena les cireres del poder, i cal pensar-hi molt en això.
passo avui de criticar a persones, o grups de persones en general, de dir qui és superior i qui és més normal.
El post de l'altre dia m'ha fet inspirar en el d'avui.
Che Guevara, revolucionari pel bé del país, o dictador per un bé propi?
Es fa seguir per una gran massa de manats que es sacrifiquen per un canvi, i tothom veu que va a favor dels camperols, de Cuba en general, com un valent que vol enderrocar un dictador.
Curiosament, el que dirigia aquella rebel.lió no era ni més ni menys que Fidel Castro. Amics i combatents per un a mateixa causa.
Això em porta a pensar que, un dictador tret del poder per un altre dictador, un comandant Guevara que segueix les ordres d'un Castro...
I després la simbologia que envolta a Guevara, venut com un simple producte comercial en samarretes, pòsters i altres souvenirs. Va ser instrument de Castro, i fins el moment ho està sent del consumisme amagat darrere unes frases idealistes per una societat impossible.
Sembla com quan es va comercialitzar el rosari com un collar. Fa fàstic utilitzar la religió per vendre i frivolitzar en aquestes coses. Però aquest és un altre tema.
I això em torna a portar a pensar que res es tan maco, ni que ningú és tan bo. Que si s'essin donat més vots a Guevara que a Castro per liderar la revolució, qui et nega que no és sigut ell també un dictador? Tenint els mateixos ideals l'un que l'altre, perquè quedar Guevara com la cara de la moneda i Fidel com la creu?
Fidel defensa la revolució i se l'odia, i Guevara és mitificat.
On està la diferencia exactament?
Perquè tothom sembla bo fins que no remena les cireres del poder, i cal pensar-hi molt en això.
domingo, 7 de septiembre de 2008
salut, Rabí!
s'ha estimar els altres com t'estimes a tu, o s'hauria de fer.
És utòpic a temps actual, com també ho és el comunisme que va proposar.
Les societats ideals poden intentar-se només, per desgràcia.
Tu actues anant de bones, anant ferint, tornant a intentar caure bé, i tornant a ferir.
Ets la hipocresia que odio, no canviaras mai ni mereixes que perdi el temps veient en tu algo bo.
Amén, i tal
-fi-
És utòpic a temps actual, com també ho és el comunisme que va proposar.
Les societats ideals poden intentar-se només, per desgràcia.
Puc estimar als que m'estimen, puc estimar-me a mi i puc estimar a qui m'ignora; però no puc en cap cas estimar als meus enemics.
Puc perdonar, puc estimar als qui perdono. Puc tornar a estimar i oblidar els assumptes que m'ofenen. Puc acceptar les disculpes de tot cor si són sinceres.
però el que no puc fer és estimar a Judes. No tolero traidories i encara així haver-hi de posar l'altra galta.
Tu actues anant de bones, anant ferint, tornant a intentar caure bé, i tornant a ferir.
Ets la hipocresia que odio, no canviaras mai ni mereixes que perdi el temps veient en tu algo bo.
Amén, i tal
-fi-
sábado, 6 de septiembre de 2008
a por la Revolución
justament quan tot sembla anar-me bé, les coses es posen lletges a casa.
Els companys de pis obren una guerra contra mi, i jo em poso en plan Comandante Guevara: a la defensiva, llençant sutils trets mentre preparo una emboscada pel moment oportú.
Apunten amb el somriure fals, disparen amb una doble intencionalitat. I com seria típic d'una estratègia nazi, m'acorralen en un camp de concentració al que anomeno habitació i ells estant per la casa, com simples soldats rasos que esperen desenfundar l'arma.
Sabeu que us dic, guerrillers de poca monta? Com va immortalitzar el Che, "Recordeu que la baula més alta a la que pot arribar l'espècie humana és ser revolucionària".
I jo en sóc molt de revolucionària.
A LAS ARMAS, COMPADRE !
A LAS ARMAS !
PATRIA O MUERTE !!!
-fi-
Els companys de pis obren una guerra contra mi, i jo em poso en plan Comandante Guevara: a la defensiva, llençant sutils trets mentre preparo una emboscada pel moment oportú.
Apunten amb el somriure fals, disparen amb una doble intencionalitat. I com seria típic d'una estratègia nazi, m'acorralen en un camp de concentració al que anomeno habitació i ells estant per la casa, com simples soldats rasos que esperen desenfundar l'arma.
Sabeu que us dic, guerrillers de poca monta? Com va immortalitzar el Che, "Recordeu que la baula més alta a la que pot arribar l'espècie humana és ser revolucionària".
I jo en sóc molt de revolucionària.
A LAS ARMAS, COMPADRE !
A LAS ARMAS !
PATRIA O MUERTE !!!
-fi-
viernes, 5 de septiembre de 2008
ús proporcional del somriure
què s'ha de dir perquè somriguis?
No li cal, està bona i punt.
Això és així. Estar de bon veure té aquests avantatges, pots aplicar varis rols:
un, el de dona canyó que va de piso por donde paso. És una borde, no mira mai a la cara, té amics igual d'estúpids que ella i no somriu perquè es creu que la mala llet atreu i, coi, porque ella lo vale.
dos, la que tampoc somriu però perquè va de misteriosa. Va de solitària, de estar al seu món amb les seves coses i que tu no formes part d'ell. Intenta donar morbo amb la distància, sense ser una energúmena com la d'abans.
tres, actua amb un plan natural. Sap que es un bon partit però també vol explotar la seva part simpàtica. Poden tocar d'innocents, o s'ho fan per semblar més dolces, o poden també fer una barreja entre simpàtica i el model número dos, que és el més equilibrat.
quatre, i última, la tontaina que riu per tot. No és ser simpàtica, és ser directament idiota. No es sap si es fa la pava, o és que realment és així, i normalment els nois pensen "vaia quina puteta". La fàcil, la toquejable en molts casos.
I les no-guapes, en teoria haurien de ser humils i persones divertides, dixaraxeres i tot això que es fa per compensar la teva lletjor de cara a la gent.
I, amb això, vull dir que s'ha de saber diferenciar entre guapes i les que van de guapes. Perquè si no ets guapa i vas en plan depredator, la veritat és que fas molt el pena.
Fes-t'ho mirar, guarra.
-fi-
No li cal, està bona i punt.
Això és així. Estar de bon veure té aquests avantatges, pots aplicar varis rols:
un, el de dona canyó que va de piso por donde paso. És una borde, no mira mai a la cara, té amics igual d'estúpids que ella i no somriu perquè es creu que la mala llet atreu i, coi, porque ella lo vale.
dos, la que tampoc somriu però perquè va de misteriosa. Va de solitària, de estar al seu món amb les seves coses i que tu no formes part d'ell. Intenta donar morbo amb la distància, sense ser una energúmena com la d'abans.
tres, actua amb un plan natural. Sap que es un bon partit però també vol explotar la seva part simpàtica. Poden tocar d'innocents, o s'ho fan per semblar més dolces, o poden també fer una barreja entre simpàtica i el model número dos, que és el més equilibrat.
quatre, i última, la tontaina que riu per tot. No és ser simpàtica, és ser directament idiota. No es sap si es fa la pava, o és que realment és així, i normalment els nois pensen "vaia quina puteta". La fàcil, la toquejable en molts casos.
I les no-guapes, en teoria haurien de ser humils i persones divertides, dixaraxeres i tot això que es fa per compensar la teva lletjor de cara a la gent.
I, amb això, vull dir que s'ha de saber diferenciar entre guapes i les que van de guapes. Perquè si no ets guapa i vas en plan depredator, la veritat és que fas molt el pena.
Fes-t'ho mirar, guarra.
-fi-
sábado, 30 de agosto de 2008
Déu els cria i ells s'ajunten
Aquí faig un petit break a les meves obligacions estudiantils, per fer incís en un tema que ja m'havia apuntat fa temps perquè em vingués a la memòria quan aconseguís una mica de temps entre empollar i empollar.
Vaja, que no és que aquest tema tingui una importància exclusiva pel dia d'avui, simplement és per complir amb les meves obligacions postejadores.
El tema d'avui és: l'amistat. Però no l'amistat en minúscules, com en vaig fer referència en algun post ja passat, sinó l'amistat autèntica, l'amistat en relació amb el tipus de persona que som.
Si una persona és forta, pren decisions fermes, una personalitat, un no em trepitgis perquè t'enrecordaras de mi, llavors només acaba amb gent com ella. Gent amb les mateixes qualitats.
Potser tindran menys mala llet per equilibrar la balança de caràcters i que no en puguin sortir espurnes, però la qüestió és compatibilitzar caràcters i que les dues persones pensin "val la pena" l'una de l'altra.
Amb això no vull dir que si tens un caràcter més dèbil no puguis comunicar-te amb la persona forta, però el que s'ha de tenir clar és que la relació abans dita no es podra establir, perquè una persona pensarà: "ostres, com té les coses de clares" tot creant-se una atmòsfera com d'admiració i papisme, mentre que l'altra pensarà "em va bé per parlar, però no em pot aportar res, és un ser feble".
I és veritat això que cada oveja con su pareja, per això s'ha de diferenciar entre amistats per estar i amistats per mantenir.
No elegiras moltes vegades per interessos, elegiras perquè ets fort i inconscientment buscaras a gent com tu.
Una altra cosa és que per moments puntuals reclamis la presència de persones més dèbils, per situacions en que vols ser líder sense pensar en competències, quan vols anar de llesta sabent que els altres són sabatots, quan vols ensortir-te'n amb la teva sense que et costi tant influenciar, etc; però això seria un altre assumpte.
Poso per exemple un cas que últimament m'ha passat, però no la situació sinó els resultats. Un problema que he solucionat a la meva forma i amb les meves maneres. Amb qui he parlat m'ha donat la raó, perquè essin fet el mateix i essin volgut el mateix. Sé de gent que m'és dit jo no ho és fet així, jo no és dit això, jo m'és callat aquesta part, jo no voldria aconseguir el que tu vols aconseguir, i encara menys les venjances, esclar. Aquesta gent poc interés em donen, perquè són dèbils mentalment. En coneixo d'aquestos, i no em fan ràbia eh, perquè de veritat que m'hi porto bé, però em fan llàstima. Potser per això no els deixo de banda, per llàstima, perquè dec pensar "no són mala gent", encara que a vegades me n'avergonyeixo d'anar amb ells perquè socialment es sap que són poqueta cosa. Hi reflexionaré.
No cal fer conclusions, perquè el text ja és una conclusió en si mateix.
Ajunteu-vos amb qui la ment us porti i au.
-fi-
Vaja, que no és que aquest tema tingui una importància exclusiva pel dia d'avui, simplement és per complir amb les meves obligacions postejadores.
El tema d'avui és: l'amistat. Però no l'amistat en minúscules, com en vaig fer referència en algun post ja passat, sinó l'amistat autèntica, l'amistat en relació amb el tipus de persona que som.
Si una persona és forta, pren decisions fermes, una personalitat, un no em trepitgis perquè t'enrecordaras de mi, llavors només acaba amb gent com ella. Gent amb les mateixes qualitats.
Potser tindran menys mala llet per equilibrar la balança de caràcters i que no en puguin sortir espurnes, però la qüestió és compatibilitzar caràcters i que les dues persones pensin "val la pena" l'una de l'altra.
Amb això no vull dir que si tens un caràcter més dèbil no puguis comunicar-te amb la persona forta, però el que s'ha de tenir clar és que la relació abans dita no es podra establir, perquè una persona pensarà: "ostres, com té les coses de clares" tot creant-se una atmòsfera com d'admiració i papisme, mentre que l'altra pensarà "em va bé per parlar, però no em pot aportar res, és un ser feble".
I és veritat això que cada oveja con su pareja, per això s'ha de diferenciar entre amistats per estar i amistats per mantenir.
No elegiras moltes vegades per interessos, elegiras perquè ets fort i inconscientment buscaras a gent com tu.
Una altra cosa és que per moments puntuals reclamis la presència de persones més dèbils, per situacions en que vols ser líder sense pensar en competències, quan vols anar de llesta sabent que els altres són sabatots, quan vols ensortir-te'n amb la teva sense que et costi tant influenciar, etc; però això seria un altre assumpte.
Poso per exemple un cas que últimament m'ha passat, però no la situació sinó els resultats. Un problema que he solucionat a la meva forma i amb les meves maneres. Amb qui he parlat m'ha donat la raó, perquè essin fet el mateix i essin volgut el mateix. Sé de gent que m'és dit jo no ho és fet així, jo no és dit això, jo m'és callat aquesta part, jo no voldria aconseguir el que tu vols aconseguir, i encara menys les venjances, esclar. Aquesta gent poc interés em donen, perquè són dèbils mentalment. En coneixo d'aquestos, i no em fan ràbia eh, perquè de veritat que m'hi porto bé, però em fan llàstima. Potser per això no els deixo de banda, per llàstima, perquè dec pensar "no són mala gent", encara que a vegades me n'avergonyeixo d'anar amb ells perquè socialment es sap que són poqueta cosa. Hi reflexionaré.
No cal fer conclusions, perquè el text ja és una conclusió en si mateix.
Ajunteu-vos amb qui la ment us porti i au.
-fi-
jueves, 21 de agosto de 2008
segona fase del dol: ira
151 víctimes de moment, i estant pendents d'aquests 19 ferits hospitalitzats...
PER QUÈ A ELLS?
S'ha de saber que era evitable.
Cal fer memòria de que cada avió pot fer-se un trajecte Madrid-Las Palmas cinc vegades al dia mínim i, a cada aterratge es fa la pertinent revisió. Es torna a posar la benzina, es mira que tot estigui en ordre. Fins i tot es desmunta l'avió peça per peça i es canvia el que sigui necessari, substituint les peces per noves.
Viatjar amb avió és el transport més segur que hi pot haver, però està clar que és així perquè les revisions són exhaustives i continues, cap avió es pot escapar del control. I s'ha de fer incís en que són normalment els països subdesenvolupats els que avui en dia tenen accidents aeris per errors tècnics, i en els països desenvolupats se'n sentia alguna notícia puntual fins els anys 80.
Sent en el passat o en el present, els accidents succeeixen quan el transport aeri està encara en una mena d'estat de transició en aquell país, quan encara no està plenament organitzat, tot i la magnitud de les conseqüències a les que s'enfronten diàriament.
Abans de despegar ja van veure com hi havia una averia en la refrigeració de l'avió, i quan van tenir-ho arreglat van despegar i, a pocs metres d'alçada, es va produir el fatal desenllaç.
La pregunta és, deixant de banda si l'accident és conseqüència d'aquest primer error:
PER QUÈ PASSA AIXÒ AL 2008 EN UN PAÍS APARENTMENT DESENVOLUPAT?
La meva teoria és que la crisi econòmica s'ha notat últimament a tot arreu però, les estadístiques ho diuen, Espanya és el país europeu que ha notat la patacada més sobtadament.
En tots els sectors s'ha notat de desinfació aquesta de que ens parla el Govern, i el transport aeri no en serà l'excepció.
Estic segura que ES REDUEIX EL MANTENIMENT dels avions, perquè això esclar que fa pujar de manera important la despesa per les companyies i, si recentment s'està perdent quantitats destacables de diners, és un sistema per equilibrar la balança. Parlo especialment de les companyies amb avions que no siguin nous i que tampoc siguin low-cost, que són les més perjudicades pel Vueling i per la crisi en si. Una d'elles Spanair, quina coincidència.
Estic segura que no fan revisions a cada vol, que ja és la costum perquè veien que tampoc no passava res, fins que ha passat.
A més a més, un problema de motor? Una aturada de motor? Per favor! això s'hauria d'haver advertit molt abans! Amb el control que li correspondria, per exemple?
Jo us asseguro que per continuar amb les butxaques plenes es fan aquestes coses, es deix que 151 persones morin per culpa d'UNA NEGLIGÈNCIA.
Sou una escòria, vosaltres, peixos grossos!
Haurem d'esperar que torni a passar el mateix?
-fi-
PER QUÈ A ELLS?
S'ha de saber que era evitable.
Cal fer memòria de que cada avió pot fer-se un trajecte Madrid-Las Palmas cinc vegades al dia mínim i, a cada aterratge es fa la pertinent revisió. Es torna a posar la benzina, es mira que tot estigui en ordre. Fins i tot es desmunta l'avió peça per peça i es canvia el que sigui necessari, substituint les peces per noves.
Viatjar amb avió és el transport més segur que hi pot haver, però està clar que és així perquè les revisions són exhaustives i continues, cap avió es pot escapar del control. I s'ha de fer incís en que són normalment els països subdesenvolupats els que avui en dia tenen accidents aeris per errors tècnics, i en els països desenvolupats se'n sentia alguna notícia puntual fins els anys 80.
Sent en el passat o en el present, els accidents succeeixen quan el transport aeri està encara en una mena d'estat de transició en aquell país, quan encara no està plenament organitzat, tot i la magnitud de les conseqüències a les que s'enfronten diàriament.
Abans de despegar ja van veure com hi havia una averia en la refrigeració de l'avió, i quan van tenir-ho arreglat van despegar i, a pocs metres d'alçada, es va produir el fatal desenllaç.
La pregunta és, deixant de banda si l'accident és conseqüència d'aquest primer error:
PER QUÈ PASSA AIXÒ AL 2008 EN UN PAÍS APARENTMENT DESENVOLUPAT?
La meva teoria és que la crisi econòmica s'ha notat últimament a tot arreu però, les estadístiques ho diuen, Espanya és el país europeu que ha notat la patacada més sobtadament.
En tots els sectors s'ha notat de desinfació aquesta de que ens parla el Govern, i el transport aeri no en serà l'excepció.
Estic segura que ES REDUEIX EL MANTENIMENT dels avions, perquè això esclar que fa pujar de manera important la despesa per les companyies i, si recentment s'està perdent quantitats destacables de diners, és un sistema per equilibrar la balança. Parlo especialment de les companyies amb avions que no siguin nous i que tampoc siguin low-cost, que són les més perjudicades pel Vueling i per la crisi en si. Una d'elles Spanair, quina coincidència.
Estic segura que no fan revisions a cada vol, que ja és la costum perquè veien que tampoc no passava res, fins que ha passat.
A més a més, un problema de motor? Una aturada de motor? Per favor! això s'hauria d'haver advertit molt abans! Amb el control que li correspondria, per exemple?
Jo us asseguro que per continuar amb les butxaques plenes es fan aquestes coses, es deix que 151 persones morin per culpa d'UNA NEGLIGÈNCIA.
Sou una escòria, vosaltres, peixos grossos!
Haurem d'esperar que torni a passar el mateix?
-fi-
miércoles, 20 de agosto de 2008
Espanya una, gran i lliure (almenys en quant a emocions)
Hi ha moments en que la gent no es coneix, però s'uneix per un sentiment, per un buscar consol en l'altre o per una alegria compartida.
Aquests dies hem tingut un gran recull d'aquests moments.
Els Jocs Olímpics, quan ningú mirava els esports, venen i tothom n'està al dia, tothom ho sap tot dels esportistes, animem als espanyols tot i sentir-nos catalans, cridem VINGA ESPANYA! i ens caguem en la gran quan la Marta Domínguez es fot una ostia als últims 300 metres.
Units per l'esport en la prosperitat i en la adversitat,
en la salut i en la malaltia,
fins que la mort ens separi...
...la mort, la mort....
la mort és un altre sentiment que ens ha unit a tots els espanyols a dia d'avui.
Un accident a la terminal 4 de l'Aeroport de Barajas a les 15 hores aproximadament.
L'avió es dirigia a les Illes Canàries, a Palma.
Desenes de famílies anaven a gaudir dels seus últims dies de vacances.
2 nadons a bord.
S'ENLAIRA
ES TRENCA EL MOTOR
CAU L'AVIÓ
ES TRENCA L'AVIÓ EN DOS
S'ARROSSEGA L'AVIÓ DURANT UN QUILÒMETRE DEIXANT AL SEU PAS TOTA LA TERRA CREMADA
FINALMENT S'INCENDIA I PEREIXEN AL SEU INTERIOR PASSATGERS I TRIPULACIÓ.
De moment porten un recompte de més de 150 morts i més de vint ferits, els quals la majoria en estat greu.
Una catàstrofe nacional.
Una tragèdia arreu del món.
Estem amb vosaltres, Madrid!
Sóc catalana, però avui em sento més que mai madrilenya compartint el vostre dolor!
-fi-
Aquests dies hem tingut un gran recull d'aquests moments.
Els Jocs Olímpics, quan ningú mirava els esports, venen i tothom n'està al dia, tothom ho sap tot dels esportistes, animem als espanyols tot i sentir-nos catalans, cridem VINGA ESPANYA! i ens caguem en la gran quan la Marta Domínguez es fot una ostia als últims 300 metres.
Units per l'esport en la prosperitat i en la adversitat,
en la salut i en la malaltia,
fins que la mort ens separi...
...la mort, la mort....
la mort és un altre sentiment que ens ha unit a tots els espanyols a dia d'avui.
Un accident a la terminal 4 de l'Aeroport de Barajas a les 15 hores aproximadament.
L'avió es dirigia a les Illes Canàries, a Palma.
Desenes de famílies anaven a gaudir dels seus últims dies de vacances.
2 nadons a bord.
S'ENLAIRA
ES TRENCA EL MOTOR
CAU L'AVIÓ
ES TRENCA L'AVIÓ EN DOS
S'ARROSSEGA L'AVIÓ DURANT UN QUILÒMETRE DEIXANT AL SEU PAS TOTA LA TERRA CREMADA
FINALMENT S'INCENDIA I PEREIXEN AL SEU INTERIOR PASSATGERS I TRIPULACIÓ.
De moment porten un recompte de més de 150 morts i més de vint ferits, els quals la majoria en estat greu.
Una catàstrofe nacional.
Una tragèdia arreu del món.
Estem amb vosaltres, Madrid!
Sóc catalana, però avui em sento més que mai madrilenya compartint el vostre dolor!
-fi-
lunes, 18 de agosto de 2008
tipical xinese folklore
de xinos n'hi ha de tot tipus... xinets, xinetes, xinacos i més, però últimament crec que tots estan per aquí.
M'explico. Me n'he donat compte que s'estan fent amb el control del país sencer, que hi ha més personal d'aquest a casa nostra que a les Olimpiades i que em fan simplent ràbia.
L'altre dia tornava amb tren i es va aturar per algun tipus de problema. Es veu que hi havia lios amb polis per fora, algun desgraciat n'havia degut fer una de grossa.
Total, que la gent estava per fora del vagó, mirant com energúmens. Quasi tot el vagó de xinos, una exageració. Entren i expliquen la situació entre ells, els hi explicaven als altres xinos, esclar, en xino! Semblava ser interessant per la quantitat de xinxanxuns que deien.
I jo sense pillar res, lògic.
Me'n vaig enterar més tard del què passava per una xarnega que ho comentava a crits.
Aquí es quan una se n'adona que un país sencer està fet una merda en quant a immigració, amb una cosa tan banal com aquesta.
I tot s'acaba amb
la màfia amarilla,
els todo a cien,
i els restaurants de cucs i rates.
-fi-
M'explico. Me n'he donat compte que s'estan fent amb el control del país sencer, que hi ha més personal d'aquest a casa nostra que a les Olimpiades i que em fan simplent ràbia.
L'altre dia tornava amb tren i es va aturar per algun tipus de problema. Es veu que hi havia lios amb polis per fora, algun desgraciat n'havia degut fer una de grossa.
Total, que la gent estava per fora del vagó, mirant com energúmens. Quasi tot el vagó de xinos, una exageració. Entren i expliquen la situació entre ells, els hi explicaven als altres xinos, esclar, en xino! Semblava ser interessant per la quantitat de xinxanxuns que deien.
I jo sense pillar res, lògic.
Me'n vaig enterar més tard del què passava per una xarnega que ho comentava a crits.
Aquí es quan una se n'adona que un país sencer està fet una merda en quant a immigració, amb una cosa tan banal com aquesta.
I tot s'acaba amb
la màfia amarilla,
els todo a cien,
i els restaurants de cucs i rates.
-fi-
domingo, 17 de agosto de 2008
l’amor, l’atontament i altres bestieses de l’edat
L’amor és superioritat de l’individu, perquè no tots poden dir que han estat enamorats. És com un altre nivell diferent de l’estat normal, sense ser res exclusivament físic, i s’experimenta ofuscació en percebre la realitat i debilitat.
Això trenca totalment els esquemes d’una lògica que diu que la debilitat és inferioritat, que no és més que dir que dependre d’algú és perdre autonomia i, per tant, seria el més semblant a una submissió a canvi de tota la punyeta aquesta de les reaccions químiques que causen plaer, i que, a la vegada, no deixen de ser res més que dos sinònims ajuntats en una mateixa frase.
Però no hem de perdre de vista que tota aquesta química és la que ens dóna superioritat (dit amb un altre ordre: que tinguem química per algú fa que perdem el món de vista, i guanyem en superioritat).
Llavors, doncs, l’amor és clarament superioritat. No obstant això, l’atontament, l’obsessió, l’encadenament a algú sí que és inferioritat. És la inferioritat més absurda que es pugui tenir, perquè és la que podriem evitar amb més eficàcia al ser nosaltres mateixos els actors 1ue resultem afectats.
Dit això, perquè no s’evita des del primer moment? Perquè culpem a les reaccions químiques de la fatalitat? I, el més greu, perquè temps més tard continuem culpant i encara continuem sense deixar d’evitar-ho? Perquè som dèbils, i ser dèbil significa ser inferior.
Hem passat de ser superiors a ser inferiors en un tancar i obrir d’ulls. Encara avui tens aquell atontament a sobre i això et fa ser, més que inferior, una nosa en el món actual en el que vivim; en el que no es vol veure un sentiment inútil, en el que només pots demostrar estar lligat a la indiferència i no pas a males ratxes amoroses, perquè això et fa ser inferior, l’inferioritat és debilitat, i el dèbil és apartat de la societat a cops de superioritat.
No sé si m’explico.
-fi-
Això trenca totalment els esquemes d’una lògica que diu que la debilitat és inferioritat, que no és més que dir que dependre d’algú és perdre autonomia i, per tant, seria el més semblant a una submissió a canvi de tota la punyeta aquesta de les reaccions químiques que causen plaer, i que, a la vegada, no deixen de ser res més que dos sinònims ajuntats en una mateixa frase.
Però no hem de perdre de vista que tota aquesta química és la que ens dóna superioritat (dit amb un altre ordre: que tinguem química per algú fa que perdem el món de vista, i guanyem en superioritat).
Llavors, doncs, l’amor és clarament superioritat. No obstant això, l’atontament, l’obsessió, l’encadenament a algú sí que és inferioritat. És la inferioritat més absurda que es pugui tenir, perquè és la que podriem evitar amb més eficàcia al ser nosaltres mateixos els actors 1ue resultem afectats.
Dit això, perquè no s’evita des del primer moment? Perquè culpem a les reaccions químiques de la fatalitat? I, el més greu, perquè temps més tard continuem culpant i encara continuem sense deixar d’evitar-ho? Perquè som dèbils, i ser dèbil significa ser inferior.
Hem passat de ser superiors a ser inferiors en un tancar i obrir d’ulls. Encara avui tens aquell atontament a sobre i això et fa ser, més que inferior, una nosa en el món actual en el que vivim; en el que no es vol veure un sentiment inútil, en el que només pots demostrar estar lligat a la indiferència i no pas a males ratxes amoroses, perquè això et fa ser inferior, l’inferioritat és debilitat, i el dèbil és apartat de la societat a cops de superioritat.
No sé si m’explico.
-fi-
miércoles, 13 de agosto de 2008
costums espanyoles per solucionar la crisi
jo ja ho he anat dient, que el món està corromput.
Més que corromput, està tot del revés. La gent està boja.
Ara es veu que nenets que acaben de sortir de l'ou condueixen audis, que programen viatges impossibles (Paris, França tour, New York, Vancouver), que lo anteriorment dit sigui només fet per una persona en un estiu, que guanyen 10 i gasten 9, més hipoteques, més aparentar, més seguir amb un tren de vida com el d'abans, on el qui paga es veu que és el banc perquè tires de targeta, més marques, més despesa, més hipocresia.
després pot passar que et facin creure que s'ho poden permetre de sobres o, si no és creible pel tipus de miserable que duen escrit al front, llavors ho justifiquen amb un
LA VIDA ÉS CURTA, S'HAN DE TENIR CAPRICIS, S'HA D'APROFITAR EL MOMENT.
D'aquesta manera tan cutre embruten una locució llatina tan universal com és el Carpe Diem. Déu me'n guard si ens veiés Horaci...
i així funciona Espanya.
Espanya va bé, va millor que mai.
-fi-
Més que corromput, està tot del revés. La gent està boja.
Ara es veu que nenets que acaben de sortir de l'ou condueixen audis, que programen viatges impossibles (Paris, França tour, New York, Vancouver), que lo anteriorment dit sigui només fet per una persona en un estiu, que guanyen 10 i gasten 9, més hipoteques, més aparentar, més seguir amb un tren de vida com el d'abans, on el qui paga es veu que és el banc perquè tires de targeta, més marques, més despesa, més hipocresia.
després pot passar que et facin creure que s'ho poden permetre de sobres o, si no és creible pel tipus de miserable que duen escrit al front, llavors ho justifiquen amb un
LA VIDA ÉS CURTA, S'HAN DE TENIR CAPRICIS, S'HA D'APROFITAR EL MOMENT.
D'aquesta manera tan cutre embruten una locució llatina tan universal com és el Carpe Diem. Déu me'n guard si ens veiés Horaci...
i així funciona Espanya.
Espanya va bé, va millor que mai.
-fi-
martes, 12 de agosto de 2008
amistat en minúscules
sempre em trobaré amb situacions ben inesperades a la vida.
De qui te'n refies, te la fa; i per qui mai éssis apostat ni un puto duro, et dóna una alegria.
La vida és així, impredictible.
Hi ha homes i dones que s'omplen la boca amb parauleria amistosa, amb grans xarrades, amb grans abraçades i quan volen desapareixen sense deixar rastre. I tu necessites d'ells, fas missatges, fas perdudes, i acaben actuant com qualsevol estrany al que li demanessis un favor. Han sigut només amics teus durant un breu instant de temps.
No saps perquè ha passat.
PER QUÈ NO M'APRECIEN?
M'HAN APRECIAT MAI?
Jo era només la dona oportuna per parlar en el moment oportú. La més bonica d'entre totes, a la que tothom vol saludar perquè la demés gent pensi:
LA CONEIX!
LI HA SOMRIGUT!
HI HA COMPLICITAT!
ara ja ets popular, amic.
-fi-
De qui te'n refies, te la fa; i per qui mai éssis apostat ni un puto duro, et dóna una alegria.
La vida és així, impredictible.
Hi ha homes i dones que s'omplen la boca amb parauleria amistosa, amb grans xarrades, amb grans abraçades i quan volen desapareixen sense deixar rastre. I tu necessites d'ells, fas missatges, fas perdudes, i acaben actuant com qualsevol estrany al que li demanessis un favor. Han sigut només amics teus durant un breu instant de temps.
No saps perquè ha passat.
PER QUÈ NO M'APRECIEN?
M'HAN APRECIAT MAI?
Jo era només la dona oportuna per parlar en el moment oportú. La més bonica d'entre totes, a la que tothom vol saludar perquè la demés gent pensi:
LA CONEIX!
LI HA SOMRIGUT!
HI HA COMPLICITAT!
ara ja ets popular, amic.
-fi-
lunes, 11 de agosto de 2008
vidència d'anar per casa (II)
i en realitat que és el destí?
estem predestinats a ser o fer coses? o pel contrari el destí es va anant fent perquè l'anem canviant nosaltres?
està tot escrit?
i si és així, podem canviar-lo?
són coses amb les que penso sovint.
crec amb les prediccions, però i si no en fas cas? si fas justament el contrari, pots aconseguir altres coses? són només recomanacions del que et convé més, o un llibre obert que t'explica fil per randa el que et passarà sense que ho puguis evitar?
L'univers sencer està connectat, tots estem connectats entre si. Influència planetària? Això significa que alguna cosa té a veure l'astrologia? té credibilitat l'endivinació, doncs?
I la màgia blanca, fer per un mateix sense afectar als altres, una vajanada, una utilitat o un perill?
són coses amb les que penso sovint. Sento que sóm ànima, i que hi ha algo més fort per sobre nostre, però no sé si és un Déu que em diu
" CREU EN MI "
o és un Déu que em diu
" CREU EN MI I, SI ÚLTIMAMENT NOMÉS TROBES FANTASMES PER TOTES PARTS, ESCOLTA ATENTA ALS SEUS CONSELLS QUE ET DIUEN QUÈ FER, QUÈ DIR I A QUI NO SOMRIURE ".
-fi-
estem predestinats a ser o fer coses? o pel contrari el destí es va anant fent perquè l'anem canviant nosaltres?
està tot escrit?
i si és així, podem canviar-lo?
són coses amb les que penso sovint.
crec amb les prediccions, però i si no en fas cas? si fas justament el contrari, pots aconseguir altres coses? són només recomanacions del que et convé més, o un llibre obert que t'explica fil per randa el que et passarà sense que ho puguis evitar?
L'univers sencer està connectat, tots estem connectats entre si. Influència planetària? Això significa que alguna cosa té a veure l'astrologia? té credibilitat l'endivinació, doncs?
I la màgia blanca, fer per un mateix sense afectar als altres, una vajanada, una utilitat o un perill?
són coses amb les que penso sovint. Sento que sóm ànima, i que hi ha algo més fort per sobre nostre, però no sé si és un Déu que em diu
" CREU EN MI "
o és un Déu que em diu
" CREU EN MI I, SI ÚLTIMAMENT NOMÉS TROBES FANTASMES PER TOTES PARTS, ESCOLTA ATENTA ALS SEUS CONSELLS QUE ET DIUEN QUÈ FER, QUÈ DIR I A QUI NO SOMRIURE ".
-fi-
vidència d'anar per casa
cada dia és un nou dia, cada dia és diferent i vas a dormir sabent una cosa més.
D'acord que potser alguna vegada t'allites només aprenent que algú és imbècil quan encara no ho sabies amb exactitut, però s'ha de tenir clar que cada vegada que et lleves has de tenir algún objectiu present:
AVUI AJUDARÉ A AQUEST AMIC QUE HO NECESSITA.
AVUI TRUCARÉ A ALGUN AMIC QUE FA TEMPS QUE NO EN SÉ RES I EL TROBO A FALTAR.
AVUI LI DIRÉ QUE L'ESTIMO AL QUE M'IMPORTA.
quines paranoies.. ho sé, però a vegades em sembla com si cada dia fos el mateix, que cada dia fos totalment igual a l'anterior, sense fer res extraordinari, tirant endevant amb inèrcia i pensant amb la meva mala sort inamobible.
quan farem que les coses canviïn? quan buscarem el nostre destí amb les nostres accions, i no amb les accions dels altres al pas del temps?
algún dia deixaré de ser una pobra noia, tocaré el cel amb les meves mans i llavors sabré el sentit de la meva vida.
...què em depararas, futur?
-fi-
D'acord que potser alguna vegada t'allites només aprenent que algú és imbècil quan encara no ho sabies amb exactitut, però s'ha de tenir clar que cada vegada que et lleves has de tenir algún objectiu present:
AVUI AJUDARÉ A AQUEST AMIC QUE HO NECESSITA.
AVUI TRUCARÉ A ALGUN AMIC QUE FA TEMPS QUE NO EN SÉ RES I EL TROBO A FALTAR.
AVUI LI DIRÉ QUE L'ESTIMO AL QUE M'IMPORTA.
quines paranoies.. ho sé, però a vegades em sembla com si cada dia fos el mateix, que cada dia fos totalment igual a l'anterior, sense fer res extraordinari, tirant endevant amb inèrcia i pensant amb la meva mala sort inamobible.
quan farem que les coses canviïn? quan buscarem el nostre destí amb les nostres accions, i no amb les accions dels altres al pas del temps?
algún dia deixaré de ser una pobra noia, tocaré el cel amb les meves mans i llavors sabré el sentit de la meva vida.
...què em depararas, futur?
-fi-
domingo, 10 de agosto de 2008
introducció a l'economia
és curiós com, a dia d'avui, puc aplicar a la meva vida una teoria bàsica que em van explicar a economia: la teoria del cost d'oportunitat.
La teoria del cost d'oportunitat es basa en acceptar alguna cosa, a canvi de no poder-ne acceptar una altra, o sigui, una elecció entre dos o més elements.
I no em refereixo a temes de diners en exclusiu; perquè ja es sap que la butxaca a vegades no t'arriba per tot, però jo vaig més enllà d'aplicar la teoria a l'economia estrictament.
A vegades pot ser difícil escollir entre una cosa o una altra, però si tens valor, al final sempre acabes amb la millor tria.
Fem-ho com un tipo test, ja que estic posada en explicacions d'exàmens ja passats. Què escollirieu?
a) LA DIPLOMÀCIA, EL CALLAR DAVANT UNA SITUACIÓ NO-AGRADABLE, TROBAR-HO TOT BÉ PERÒ VEURE QUE EN REALITAT ET PRENEN EL PÈL O ABUSEN DE LA CONFIANÇA. TENIR LA SEVA AMISTAT PER QUAN ET CONVINGUI.
b) SABER DIR "NO", QUE ELS HI FALTA EDUCACIÓ, POSAR-TE AL TEU LLOC, NO DOBLEGAR-TE, DEMOSTRAR SUPERIORITAT QUAN DE DEBÓ EN TENS, NO SER COVARDA I DIR LES COSES CLARES DAVANT D'ALGUN IMPRESENTABLE. PERDRE LA SEVA AMISTAT.
tot a una carta. Jo escullo la B.
Perdo una coneixença, guanyo en dignitat.
Planta cara a l'escòria de la societat, exterminem-los com petits insectes esclafant-los amb la paraula.
Sense fugir de la situació, enfrentant-nos als problemes com adults, demostrant amor cap a un mateix i cap als propis principis.
I sinó funciona, sempre ens quedarà el vudú.
-fi-
La teoria del cost d'oportunitat es basa en acceptar alguna cosa, a canvi de no poder-ne acceptar una altra, o sigui, una elecció entre dos o més elements.
I no em refereixo a temes de diners en exclusiu; perquè ja es sap que la butxaca a vegades no t'arriba per tot, però jo vaig més enllà d'aplicar la teoria a l'economia estrictament.
A vegades pot ser difícil escollir entre una cosa o una altra, però si tens valor, al final sempre acabes amb la millor tria.
Fem-ho com un tipo test, ja que estic posada en explicacions d'exàmens ja passats. Què escollirieu?
a) LA DIPLOMÀCIA, EL CALLAR DAVANT UNA SITUACIÓ NO-AGRADABLE, TROBAR-HO TOT BÉ PERÒ VEURE QUE EN REALITAT ET PRENEN EL PÈL O ABUSEN DE LA CONFIANÇA. TENIR LA SEVA AMISTAT PER QUAN ET CONVINGUI.
b) SABER DIR "NO", QUE ELS HI FALTA EDUCACIÓ, POSAR-TE AL TEU LLOC, NO DOBLEGAR-TE, DEMOSTRAR SUPERIORITAT QUAN DE DEBÓ EN TENS, NO SER COVARDA I DIR LES COSES CLARES DAVANT D'ALGUN IMPRESENTABLE. PERDRE LA SEVA AMISTAT.
tot a una carta. Jo escullo la B.
Perdo una coneixença, guanyo en dignitat.
Planta cara a l'escòria de la societat, exterminem-los com petits insectes esclafant-los amb la paraula.
Sense fugir de la situació, enfrentant-nos als problemes com adults, demostrant amor cap a un mateix i cap als propis principis.
I sinó funciona, sempre ens quedarà el vudú.
-fi-
sábado, 9 de agosto de 2008
un lloc estrany (i poc reconegut)
Espanya, un país tan gran...
i Catalunya, aquest trianglet de dalt... què pot tenir? un 20% dels esportistes a Pekín del total?
però Catalunya sempre té més esportistes que la resta de comunitats autònomes, posem un 30%, que és quasi bé una tercera part.
Però sempre hem sigut la élit del país, sempre hem destacat, sempre he sentit que erem una bona part d'Espanya...posem un 50%...eh, és la meitat, poca broma...
DONCS SOM UN 82% !!! increible...
VISCA CATALUNYA!
VISCA L'ESPORT CATALÀ!
SELECCIONS CATALANES, JA!!!
i Catalunya, aquest trianglet de dalt... què pot tenir? un 20% dels esportistes a Pekín del total?
però Catalunya sempre té més esportistes que la resta de comunitats autònomes, posem un 30%, que és quasi bé una tercera part.
Però sempre hem sigut la élit del país, sempre hem destacat, sempre he sentit que erem una bona part d'Espanya...posem un 50%...eh, és la meitat, poca broma...
DONCS SOM UN 82% !!! increible...
VISCA CATALUNYA!
VISCA L'ESPORT CATALÀ!
SELECCIONS CATALANES, JA!!!
els beneficis del gen mojigato
Hitler era un energúmen que buscava l'evolució d'una raça única, i l'equivocació està en diferenciar a les persones per raça, color d'ulls, cabell, alçada i religió.
Una altra cosa és que el fet de ser fosc de tot i moro, impliqui que el seu lloc d'origen sigui un país en vies de desenvolupament, masclista i, en alguns casos, fins i tot violent i sectari, però amb això ens refeririem a una inferioritat cultural o inferioritat en quant a pensament global de la zona, en cap cas inferioritat com a individu pel fet d'haver nascut allà.
Tot i això, existeix una classificació de persones. Es porta molt això de l'igualtat i de tolerar (suportar, diria jo) les diferencies dels altres, però no és altra cosa que acceptar-ho perquè tampoc et treurà el son.
No estic parlant de gent que els hi agradi la coliflor, que segueixin els programes de bricolatge o es desvisquin pel gran hermano. Aquestos mereixen ser simplement considerats com a personatges o frikis.
Jo em refereixo a separació de persones segons les seves accions. O sigui, superioritat o inferioritat dels individus segons les seves conductes o el seu saber anar per la vida, la seva consecució de resultats, la seva evolució com a persones des de l'esperit.
Aquest és el moment d'exposar diferents exemples perquè s'entengui.
Quin respecte li puc tenir a una persona que...
TANTEJA ENTRE LA SUPERFICIALITAT I EL PUTERIO? que no fa l'amor, que folla per follar des de sempre, que no ha tingut mai una relació estable, que ha freqüentat locals d'intercanvi i les seves parelles han sigut polvos d'una nit o addictes al sexe?
TÉ TRASTORNS PSICOLÒGICS EVITABLES? que han patit abusos per part de la parella, maltractes, temes de drogues, intents de violació, família desestructurada... li provoca un trauma tan gros que acaba passant-se a l'homosexualitat i continua amb fracàs darrere fracàs perquè no sap ni qui és, ni com tirar endevant amb la seva vida. Aquesta gent em fan llàstima, ganes d'ajudar, però la gent tan trastornada moltes vegades fan el mateix mal als altres que el que els hi han fet. Gent insalubre. Darrere l'aparença d'alt nivell s'amaga un ser debilitat a base de cops i que no té una visió real de la ética.
No se m'acut cap cosa més odiable, estaré mirant aquesta societat corrompuda amb massa bons ulls?
-fi-
Una altra cosa és que el fet de ser fosc de tot i moro, impliqui que el seu lloc d'origen sigui un país en vies de desenvolupament, masclista i, en alguns casos, fins i tot violent i sectari, però amb això ens refeririem a una inferioritat cultural o inferioritat en quant a pensament global de la zona, en cap cas inferioritat com a individu pel fet d'haver nascut allà.
Tot i això, existeix una classificació de persones. Es porta molt això de l'igualtat i de tolerar (suportar, diria jo) les diferencies dels altres, però no és altra cosa que acceptar-ho perquè tampoc et treurà el son.
No estic parlant de gent que els hi agradi la coliflor, que segueixin els programes de bricolatge o es desvisquin pel gran hermano. Aquestos mereixen ser simplement considerats com a personatges o frikis.
Jo em refereixo a separació de persones segons les seves accions. O sigui, superioritat o inferioritat dels individus segons les seves conductes o el seu saber anar per la vida, la seva consecució de resultats, la seva evolució com a persones des de l'esperit.
Aquest és el moment d'exposar diferents exemples perquè s'entengui.
Quin respecte li puc tenir a una persona que...
TANTEJA ENTRE LA SUPERFICIALITAT I EL PUTERIO? que no fa l'amor, que folla per follar des de sempre, que no ha tingut mai una relació estable, que ha freqüentat locals d'intercanvi i les seves parelles han sigut polvos d'una nit o addictes al sexe?
TÉ TRASTORNS PSICOLÒGICS EVITABLES? que han patit abusos per part de la parella, maltractes, temes de drogues, intents de violació, família desestructurada... li provoca un trauma tan gros que acaba passant-se a l'homosexualitat i continua amb fracàs darrere fracàs perquè no sap ni qui és, ni com tirar endevant amb la seva vida. Aquesta gent em fan llàstima, ganes d'ajudar, però la gent tan trastornada moltes vegades fan el mateix mal als altres que el que els hi han fet. Gent insalubre. Darrere l'aparença d'alt nivell s'amaga un ser debilitat a base de cops i que no té una visió real de la ética.
No se m'acut cap cosa més odiable, estaré mirant aquesta societat corrompuda amb massa bons ulls?
-fi-
pols som i en pols ens convertirem
quanta raó tenia una senyora que vaig sentir que deia "lo millor és anar per la vida sense fer mal a ningú. Algun dia arribarà la meva hora i llavors no estaré empenedida pel que és pogut fer d'una altra manera i no he fet".Què sàvia!
Què escolliries tu? Una vida de fotre punyalades per anar escalant posicions en el que sigui, o un actuar amb bondat sense excepció?
Està clar que tothom vol el millor per ell, i a vegades tens temptació de fotre a la gent encara que només sigui amb un no deixar alguna cosa o no avisar d'una cosa important. No cal ferir anant expressament a ferir, amb una omissió es pot arribar al mateix. Però qui no ho ha fet? que tiri la primera pedra el que estigui lliure de pecat.
Tot i aquestes mancances que tenim de empatia, que ens venen connaturals al nostre individu, que ens fan tenir punyeteria per superar als altres al no prestar una ajuda puntual, s'ha de dir que res està millor que un fer sense esperar res a canvi; perquè algun dia arribarà la nostra hora i serem jutjats, i llavors ja no estarem a temps de rectificar lo cabrons que haurem sigut.
I la vida és curta, la vida és fastigosament curta, i tothom es va morint al teu voltant. Te'n vas donant compte que cada vegada vas a més enterraments, que toquen a morts més sovint i que els coneixies o hi tenies amistat, que no et diferencia res teu d'ells i que l'única certesa que tens al cap és que potser demà ja no hi ets, que no has fet una merda en tots aquests anys, que has plorat més que rigut i que has de canviar ja d'una vegada per totes.
Siguem bones persones, que només sóm carn apunt de podrir-se i la nostra ànima podria ser perfecta, eterna, infinita.
-fi-
Què escolliries tu? Una vida de fotre punyalades per anar escalant posicions en el que sigui, o un actuar amb bondat sense excepció?
Està clar que tothom vol el millor per ell, i a vegades tens temptació de fotre a la gent encara que només sigui amb un no deixar alguna cosa o no avisar d'una cosa important. No cal ferir anant expressament a ferir, amb una omissió es pot arribar al mateix. Però qui no ho ha fet? que tiri la primera pedra el que estigui lliure de pecat.
Tot i aquestes mancances que tenim de empatia, que ens venen connaturals al nostre individu, que ens fan tenir punyeteria per superar als altres al no prestar una ajuda puntual, s'ha de dir que res està millor que un fer sense esperar res a canvi; perquè algun dia arribarà la nostra hora i serem jutjats, i llavors ja no estarem a temps de rectificar lo cabrons que haurem sigut.
I la vida és curta, la vida és fastigosament curta, i tothom es va morint al teu voltant. Te'n vas donant compte que cada vegada vas a més enterraments, que toquen a morts més sovint i que els coneixies o hi tenies amistat, que no et diferencia res teu d'ells i que l'única certesa que tens al cap és que potser demà ja no hi ets, que no has fet una merda en tots aquests anys, que has plorat més que rigut i que has de canviar ja d'una vegada per totes.
Siguem bones persones, que només sóm carn apunt de podrir-se i la nostra ànima podria ser perfecta, eterna, infinita.
-fi-
viernes, 8 de agosto de 2008
How wonderful life is while I'm in the world
Realment sóc afortunada.
normalment pensem "quin fàstic de vida m'ha tocat", alguns amb més motius que d'altres, i jo la primera. En alguns moments creus que ets l'única al món que no tens parella, l'única al món que moltes vegades li han anat malament les coses i s'ensorra... però després pares compte amb unes coses que em fan adonar que sóc la persona amb més sort de la Terra.
VISC EN UN PRIMER MÓN.
LA FAMÍLIA M'HO HA DONAT ECONÒMICAMENT TOT FINS ARA I, TOT I ELS ALTIBAIXOS, ELS HE TINGUT ALLÀ TAMBÉ EN LO DOLENT.
SÓC UNA DE LES DONES MÉS GUAPES I EXITOSES DE LA CIUTAT, TOT I NO TENIR MODÈSTIA ESCRIBINT.
TINC ELS AMICS SUFICIENTS, I SÉ DIFERENCIAR-LOS DELS AMICS PER FESTA, AMICS PER UNA ESTONA O AMICS DE LA UNIVERSITAT.
VISC A UN BON PIS I MILLOR HABITACIÓ.
SÉ ESTIMAR AMB TOTA LA MEVA ÀNIMA.
SOMIO EN TENIR UN MILLOR FUTUR, LA FEINA QUE VULL, L'HOME QUE VULL, I SÓC CONSCIENT QUE HO ACONSEGUIRÉ.
creus en lo mateix tu? viu el moment, crea't el destí, sigue's feliç.
normalment pensem "quin fàstic de vida m'ha tocat", alguns amb més motius que d'altres, i jo la primera. En alguns moments creus que ets l'única al món que no tens parella, l'única al món que moltes vegades li han anat malament les coses i s'ensorra... però després pares compte amb unes coses que em fan adonar que sóc la persona amb més sort de la Terra.
VISC EN UN PRIMER MÓN.
LA FAMÍLIA M'HO HA DONAT ECONÒMICAMENT TOT FINS ARA I, TOT I ELS ALTIBAIXOS, ELS HE TINGUT ALLÀ TAMBÉ EN LO DOLENT.
SÓC UNA DE LES DONES MÉS GUAPES I EXITOSES DE LA CIUTAT, TOT I NO TENIR MODÈSTIA ESCRIBINT.
TINC ELS AMICS SUFICIENTS, I SÉ DIFERENCIAR-LOS DELS AMICS PER FESTA, AMICS PER UNA ESTONA O AMICS DE LA UNIVERSITAT.
VISC A UN BON PIS I MILLOR HABITACIÓ.
SÉ ESTIMAR AMB TOTA LA MEVA ÀNIMA.
SOMIO EN TENIR UN MILLOR FUTUR, LA FEINA QUE VULL, L'HOME QUE VULL, I SÓC CONSCIENT QUE HO ACONSEGUIRÉ.
creus en lo mateix tu? viu el moment, crea't el destí, sigue's feliç.
sempre ens acabem enamorant dels més cabrons
no us ha passat mai això de penjar-vos del tio que menys us convé? jo mai de mai, fins fa poc.
Vaig deixar una relació que no anava enlloc, bé, en realitat em van deixar (queda sobrat això de dir que vaig estar jo, però en realitat va ser al contrari)...i al cap d'uns mesos em va anar impactant un noi, i cada vegada més.
Ens agradem, és guapíssim, hi ha química, atracció, ganes de netejar la xemeneia, però apart també es veu que podriem ser molt bons amics.
Una relació perfecta, no? però hi ha inconvenients...no és molt estudiós, no sé si encara té maduresa suficient, sol caure malament en general.
Estic molt descol.locada, i és que mai m'havia agradat algú tant, no havia desitjat a ningú tant i, tot i tenir la intuició que podria ser mil vegades més humil i mil vegades millor, sé que si no acabo tenint-hi algo m'obsesionaré de pervida.
no volia parlar de mi, encara que ho he acabat fent. Volia fer una reflexió:
PERQUÈ ENS CONFORMEM AMB TAN POC?
tota la vida mirant l'interior, i ara perds el cony per un pixafluixa com aquest....
hem de ser feliços, buscar a un home honest, carinyós, que sigui bon pare, que ens adori, que sigui treballador, que aporti econòmicament el que t'esperes i que amb ell et sigui fàcil viure...
i després et trobes que no deixes de mirar-li les mans per saber proporcionalment com la tindrà...aish...."l'amour"...
Vaig deixar una relació que no anava enlloc, bé, en realitat em van deixar (queda sobrat això de dir que vaig estar jo, però en realitat va ser al contrari)...i al cap d'uns mesos em va anar impactant un noi, i cada vegada més.
Ens agradem, és guapíssim, hi ha química, atracció, ganes de netejar la xemeneia, però apart també es veu que podriem ser molt bons amics.
Una relació perfecta, no? però hi ha inconvenients...no és molt estudiós, no sé si encara té maduresa suficient, sol caure malament en general.
Estic molt descol.locada, i és que mai m'havia agradat algú tant, no havia desitjat a ningú tant i, tot i tenir la intuició que podria ser mil vegades més humil i mil vegades millor, sé que si no acabo tenint-hi algo m'obsesionaré de pervida.
no volia parlar de mi, encara que ho he acabat fent. Volia fer una reflexió:
PERQUÈ ENS CONFORMEM AMB TAN POC?
tota la vida mirant l'interior, i ara perds el cony per un pixafluixa com aquest....
hem de ser feliços, buscar a un home honest, carinyós, que sigui bon pare, que ens adori, que sigui treballador, que aporti econòmicament el que t'esperes i que amb ell et sigui fàcil viure...
i després et trobes que no deixes de mirar-li les mans per saber proporcionalment com la tindrà...aish...."l'amour"...
jueves, 7 de agosto de 2008
la farsa que porteu dins, segons les estrelles (II)
som-hi.
ELS VIRGO. són unes bledes. Unes bledes i uns bledos. Són innoceents, els típics tontets, bona gent eh, però empanadillos de la vida. Els hi pots prendre el pèl i aprofitar-te'n, però és una cosa que les persones amb remordiments com jo tractem d'evitar. Són amables, donen molt per una amistat i saben escoltar, però potser massa dèbils per mi. Molen per desfogar-te si tens algun problem i tal, però que et donen la raó amb tot i estiguin massa perro-faldero acaba treient-els-hi el respecte que es mereixerien.
ELS LIBRA. no em cauen malament, tens converses guais de societat fins a parides múltiples, però com a amistat i prou. Són molt seus, orgullosos, aparenten humiltat però pensen que els altres són els estúpids. Que, bé, en part és veritat, hi ha molta gent estúpida al món, però molts d'ells també inclosos al seu pesar.
ELS ESCORPÍ. bona gent, però sóm massa semblants i, com que els dos tenim malallet, acabava sempre havent-hi algo de tensió. Massa malallet pel meu gust en quant a amor, però en quant a amistat pot estar bé pq ajuda el sentit de l'humor i el caràcter fort i indoblegable fa que siguin per mi amistats que valen la pena pq no m'agrada massa la gent embobada i feble.
ELS SAGITARI. simplement no em cauen. amb alguns m'ha passat, que no els coneixo de res, però és que es veu que no ets afí amb aquesta persona, que tu per aquí i ell per allà. Em solen ignorar bastant, com jo tb faig, encara que jo crec que a més em tenen ignorància-odi per qüestions d'enveja. A més a més, solen ajuntar-se molt amb els Leo..tal para cual.
ELS CAPRICORN. són majos, tancats i freds, però com a amistat tinc moltes coses en comú. Com a relació..ho volen tan perfecte tot, tan idealista, i ho analitzen tot tant, que a la mínima que no trobin correcte segons el seu parer, t'engeguen a fregir espàrregs i ja no volen saber més de tu. Cosa que és lletja. Com a relació, si hi ha atractiu físic a saco i us complementeu bé, una mica més de dolçor (que és el que jo faig..no és que ho simuli, és que alguns capricornians m'han fet estovar bastant jeje) i tot com oli en un llum. Ara bé, deixa-li tenir una mica de control i no t'hi piquis pq sempre van molt de tranquis i no volen crits ni punyetes.
ELS AQUARI. són bastant guaperes, tan ells com elles. Com a amistat m'hi porto bé, però amb amor como que no, pq són molt superficials i solen tenir relacions pimpam fins que no se'ls hi passa les ganes de xixar per xixar. O sigui que no són les persones ideals per tenir-hi jo una convivència, però per quedar i tal són passables.
ELS PISCIS. xulos xulos, sensibles, amics meus, però haurien de tenir menys xuleria per acabar amb algo serio. Com amics molt bé, sensibles quan volen, però de creguts són els reis.
-fi-
ELS VIRGO. són unes bledes. Unes bledes i uns bledos. Són innoceents, els típics tontets, bona gent eh, però empanadillos de la vida. Els hi pots prendre el pèl i aprofitar-te'n, però és una cosa que les persones amb remordiments com jo tractem d'evitar. Són amables, donen molt per una amistat i saben escoltar, però potser massa dèbils per mi. Molen per desfogar-te si tens algun problem i tal, però que et donen la raó amb tot i estiguin massa perro-faldero acaba treient-els-hi el respecte que es mereixerien.
ELS LIBRA. no em cauen malament, tens converses guais de societat fins a parides múltiples, però com a amistat i prou. Són molt seus, orgullosos, aparenten humiltat però pensen que els altres són els estúpids. Que, bé, en part és veritat, hi ha molta gent estúpida al món, però molts d'ells també inclosos al seu pesar.
ELS ESCORPÍ. bona gent, però sóm massa semblants i, com que els dos tenim malallet, acabava sempre havent-hi algo de tensió. Massa malallet pel meu gust en quant a amor, però en quant a amistat pot estar bé pq ajuda el sentit de l'humor i el caràcter fort i indoblegable fa que siguin per mi amistats que valen la pena pq no m'agrada massa la gent embobada i feble.
ELS SAGITARI. simplement no em cauen. amb alguns m'ha passat, que no els coneixo de res, però és que es veu que no ets afí amb aquesta persona, que tu per aquí i ell per allà. Em solen ignorar bastant, com jo tb faig, encara que jo crec que a més em tenen ignorància-odi per qüestions d'enveja. A més a més, solen ajuntar-se molt amb els Leo..tal para cual.
ELS CAPRICORN. són majos, tancats i freds, però com a amistat tinc moltes coses en comú. Com a relació..ho volen tan perfecte tot, tan idealista, i ho analitzen tot tant, que a la mínima que no trobin correcte segons el seu parer, t'engeguen a fregir espàrregs i ja no volen saber més de tu. Cosa que és lletja. Com a relació, si hi ha atractiu físic a saco i us complementeu bé, una mica més de dolçor (que és el que jo faig..no és que ho simuli, és que alguns capricornians m'han fet estovar bastant jeje) i tot com oli en un llum. Ara bé, deixa-li tenir una mica de control i no t'hi piquis pq sempre van molt de tranquis i no volen crits ni punyetes.
ELS AQUARI. són bastant guaperes, tan ells com elles. Com a amistat m'hi porto bé, però amb amor como que no, pq són molt superficials i solen tenir relacions pimpam fins que no se'ls hi passa les ganes de xixar per xixar. O sigui que no són les persones ideals per tenir-hi jo una convivència, però per quedar i tal són passables.
ELS PISCIS. xulos xulos, sensibles, amics meus, però haurien de tenir menys xuleria per acabar amb algo serio. Com amics molt bé, sensibles quan volen, però de creguts són els reis.
-fi-
la farsa que porteu dins, segons les estrelles
diuen que als fills te'ls estimes tots per igual, i això és una mentida com un temple.
Si el teu signe és incompatible amb el d'un dels teus fills, i l'altre fill és compatible o neutral, creu-me, sense adonar-te'n, però moriries més per aquest últim. No té en principi explicació, pot semblar una tonteria, pot semblar-ho o pot ser-ho, tant és; la qüestió és que inconscientment tendim a classificar a les persones per les vibracions que ens transmeten.
No estic parlant que un tipo (ara deixant fills de banda) sigui un malparit, que te l'hagi feta grossa, i tu pensis: l'odio, l'ofegaria, és un cabró, un desgraciat i vull cagar-me en ell, en la seva família i en la seva descendència..nono, no parlo d'això, no parlo de conductes externes que puguin influenciar en el resultat final d'agradar, causar indiferència o desitjar la mort. Parlo més aviat del típic:
OSTRES, ÉS QUE POBRA NOIA, ÉS QUE MIRA QUE NO M'HA FET RES LA TIA, PERÒ ÉS QUE NO L'AGUANTO, ÉS QUE EM CAU GORDA, ÉS QUE LA TROBO ESTÚPIDA I MIRA QUE NO A TINC TRACTADA EH EH.
A això em refereixo.
I quantes vegades ho hem fet? tropocientasmil, coi.
Jo no especificaré quin signe sóc, perquè no em rota i estic aquí per parlar dels demés i no de mi, però parlant d'alguns energúmens....
ELS ARIES. en coneixo pocs, la veritat. He observat que tot i haver-hi bon rotllo i ha un moment, o moments en concret, en que tot s'esconya i s'engega a cagar per la seva prepotència. Es creuen superiors als demés, encara que no t'ho diran mai directament, i veuran més un tracte amb tu per passar-s'ho bé de manera puntual o ajudar-te perquè els hi fas pena, més que per una amistat que els hi surti de dins. A més a més, solen ser despistats en excès, queden malament amb els altres moltes vegades, per exemple, quedes amb el aries i no es presenta perquè et va dir per quedar, però se li ha anat la castanya i ha quedat amb algú altre, en fi, coses lletges.
ELS TAURO. m'hi solc portar bé, tant amb dones com amb homes. Tenen un caràcter fort encara que semblin uns mindundis, i això és el que mola, trobar-te a algú al mateix nivell teu. Això no vol dir que tots em caiguin bé sempre, perquè evidentment si se'm posen xulets, és perquè els hi donin per cul una estona.
ELS GÉMINIS. realment els hi tinc bastanta indiferència. T´hi parles pq et convé o pq no tens ningú més per parlar en aquell moment, però tant com amistat..no poden aspirar a tant. Coincideixo amb aspectes amb ells, afinitat per portar una conversa, però algo ens frena per fer-nos amics sense límits, i per sexe ja ni diguem.
ELS CRANC. són uns putus amus. Buena onda i moltes rises, en general. Amistat sincera si hi ha compromís per ambdues parts encara que, si és un crancabró, doncs aquests factors externs faran que m'allunyi d'aquesta púrria, està clar. Però la veritat és que compatibles quasi sempre.
ELS LEO. no he vist una cosa tan falsa últimament. Són una puta contradicció...són els millors amics, els més oberts, els que van de populars (no que ho siguin eh, que aspiren), els més simpàtics de tots, els amics dels teus amics i amics dels seus enemics. En definitiva, els ideals, però que no són més que un frau. Et planten quan els necessites, pensen merdes de tu sense deixar aquell "talante" patètic per sociabilitzar que tenen, i a més a més, solen ser bastant lletgets i lletgetes. Començo tenint-hi super bon rotllo, però s'acaben fent aburrir ells solets.
¬¬¬
m'ausento. en un altre moment continuo.
Si el teu signe és incompatible amb el d'un dels teus fills, i l'altre fill és compatible o neutral, creu-me, sense adonar-te'n, però moriries més per aquest últim. No té en principi explicació, pot semblar una tonteria, pot semblar-ho o pot ser-ho, tant és; la qüestió és que inconscientment tendim a classificar a les persones per les vibracions que ens transmeten.
No estic parlant que un tipo (ara deixant fills de banda) sigui un malparit, que te l'hagi feta grossa, i tu pensis: l'odio, l'ofegaria, és un cabró, un desgraciat i vull cagar-me en ell, en la seva família i en la seva descendència..nono, no parlo d'això, no parlo de conductes externes que puguin influenciar en el resultat final d'agradar, causar indiferència o desitjar la mort. Parlo més aviat del típic:
OSTRES, ÉS QUE POBRA NOIA, ÉS QUE MIRA QUE NO M'HA FET RES LA TIA, PERÒ ÉS QUE NO L'AGUANTO, ÉS QUE EM CAU GORDA, ÉS QUE LA TROBO ESTÚPIDA I MIRA QUE NO A TINC TRACTADA EH EH.
A això em refereixo.
I quantes vegades ho hem fet? tropocientasmil, coi.
Jo no especificaré quin signe sóc, perquè no em rota i estic aquí per parlar dels demés i no de mi, però parlant d'alguns energúmens....
ELS ARIES. en coneixo pocs, la veritat. He observat que tot i haver-hi bon rotllo i ha un moment, o moments en concret, en que tot s'esconya i s'engega a cagar per la seva prepotència. Es creuen superiors als demés, encara que no t'ho diran mai directament, i veuran més un tracte amb tu per passar-s'ho bé de manera puntual o ajudar-te perquè els hi fas pena, més que per una amistat que els hi surti de dins. A més a més, solen ser despistats en excès, queden malament amb els altres moltes vegades, per exemple, quedes amb el aries i no es presenta perquè et va dir per quedar, però se li ha anat la castanya i ha quedat amb algú altre, en fi, coses lletges.
ELS TAURO. m'hi solc portar bé, tant amb dones com amb homes. Tenen un caràcter fort encara que semblin uns mindundis, i això és el que mola, trobar-te a algú al mateix nivell teu. Això no vol dir que tots em caiguin bé sempre, perquè evidentment si se'm posen xulets, és perquè els hi donin per cul una estona.
ELS GÉMINIS. realment els hi tinc bastanta indiferència. T´hi parles pq et convé o pq no tens ningú més per parlar en aquell moment, però tant com amistat..no poden aspirar a tant. Coincideixo amb aspectes amb ells, afinitat per portar una conversa, però algo ens frena per fer-nos amics sense límits, i per sexe ja ni diguem.
ELS CRANC. són uns putus amus. Buena onda i moltes rises, en general. Amistat sincera si hi ha compromís per ambdues parts encara que, si és un crancabró, doncs aquests factors externs faran que m'allunyi d'aquesta púrria, està clar. Però la veritat és que compatibles quasi sempre.
ELS LEO. no he vist una cosa tan falsa últimament. Són una puta contradicció...són els millors amics, els més oberts, els que van de populars (no que ho siguin eh, que aspiren), els més simpàtics de tots, els amics dels teus amics i amics dels seus enemics. En definitiva, els ideals, però que no són més que un frau. Et planten quan els necessites, pensen merdes de tu sense deixar aquell "talante" patètic per sociabilitzar que tenen, i a més a més, solen ser bastant lletgets i lletgetes. Començo tenint-hi super bon rotllo, però s'acaben fent aburrir ells solets.
¬¬¬
m'ausento. en un altre moment continuo.
miércoles, 6 de agosto de 2008
maleïts musiqueiros merdeiros
Ara entro al msn i he de dir que esclafaria el cap d'aquesta escòria que se li pot veure el què escolten al pc.
Sé que ho feu per anar de guais, sé que en realitat podrieu escoltar la britni spirs o els mojinos, però s'ho reserveu per després i mentre esteu xatejant poseu un repertori alternatiu de penya que no coneix ni sa mare, tot per semblar més cool, per aparentar ser diferent.
Que sapigueu que tothom és diferent de l'altre, i que no cal aparentar raresa pq en tenim tots i, a més a més, ja no es porta.
Sé que heu estat seleccionant la llista la nit abans pq la gent us vagi mirant com canvia el vostre nick amb títols irreconeixibles; però, que sapigueu, l'autenticitat es duu per dins, sense xulejar-te públicament de grups que la majoria no coneixen, sense ser un puto pretender!
Sé que no ha estat una entrada triunfal, però la qualitat es dóna de mica en mica.
-fi-
Sé que ho feu per anar de guais, sé que en realitat podrieu escoltar la britni spirs o els mojinos, però s'ho reserveu per després i mentre esteu xatejant poseu un repertori alternatiu de penya que no coneix ni sa mare, tot per semblar més cool, per aparentar ser diferent.
Que sapigueu que tothom és diferent de l'altre, i que no cal aparentar raresa pq en tenim tots i, a més a més, ja no es porta.
Sé que heu estat seleccionant la llista la nit abans pq la gent us vagi mirant com canvia el vostre nick amb títols irreconeixibles; però, que sapigueu, l'autenticitat es duu per dins, sense xulejar-te públicament de grups que la majoria no coneixen, sense ser un puto pretender!
Sé que no ha estat una entrada triunfal, però la qualitat es dóna de mica en mica.
-fi-
Suscribirse a:
Entradas (Atom)